Publicat a la columna del diar ARA 12 de juliol per Claudi Mans
Quants elements hi ha en un aliment?
Liebig, al segle XIX, va adonar-se de la importància del nitrogen i el fòsfor en el creixement de les plantes. Més endavant s’ha anat veient la necessitat que tenen els éssers vius de certs minerals en petita quantitat, els denominats oligoelements. Avui se sap que hi ha vint-i-dos elements imprescindibles per a l’ésser humà: en més quantitat, carboni, nitrogen, oxigen, hidrogen, sofre i ferro; i en petites quantitats, magnesi, sodi, potassi, seleni, molibdè i zinc, entre d’altres.
Sabem que els espinacs contenen ferro, encara que en portin poc. O que els plàtans tenen potassi, malgrat que als alvocats n’hi ha molt més. Ara bé, el tema es desborda quan les empreses farmacèutiques o de suplements alimentaris comencen a fer-ne publicitat.
He vist una etiqueta d’un suplement dietètic que afirma que aporta àcids fúlvics, un component de l’humus del sòl. També diu que conté 72 elements. El supera l’aigua de mar alimentària, que es ven per fer arrossos i altres plats, i que ara la volen vendre també com a aliment funcional. En destaquen que conté 77 elements i minerals. El rècord, però, el té la sal de l’Himàlaia, en la qual diuen que hi ha 88 elements, que són més que els que es troben en la natura. A l’etiqueta de la sal no hi ha la llista perquè aquests elements no són ingredients: la sal l’agafen directament de la mina. Però hi ha llistats amb la composició segons els quals aquesta sal conté alguns elements radioactius com el tori o l’actini, i d’altres de tòxics com el mercuri o el tali.
Des del punt de vista nutricional, aquestes afirmacions -difícils de creure- no tenen cap valor. Les quantitats d’elements minoritaris que hi pugui haver són mínimes i no tenen cap efecte, ni positiu ni negatiu, excepte el sodi, que fa pujar la pressió, com totes les sals, siguin de l’Himàlaia o de l’aigua de mar de la Barceloneta.
Sobre l’Autor
Claudi Mans és professor d’Enginyeria Química de la UB i director científic del Comité Español de la Detergencia, Tensioactivos y Afines. Assessor d’elBulliFoundation, CosmoCaixa i la Fundació Catalana per a la Recerca i la innovació. Destaquen les seves publicaciones com “La truita cremada” (2005), “Els secrets de les etiquetes” (2007), “La vaca esfèrica” (2008), “Sferificaciones y macarrones” (2010) i “La Química de cada dia” (2016), a més de 150 articles científics i de divulgació, Enllaç a bio més completa:https://cmans.wordpress.com/curriculum-2/