Article publicat a El Punt Avui el passat 17 de gener del 2020 , per Abel Mariné.
Per raons nutricionals és recomanable menjar peix, i per raons mediambientals i socials hem de procurar, sempre que sigui possible, consumir productes de proximitat. Però les tendències de la nostra societat no ho faciliten, i no hi ha prou consciència que ha de ser així. Dos exemples locals ben il·lustratius. A la secció El Voraviu, de La República, aquest desembre, Joan Vall Clara titulava un dels seus comentaris “Els pescadors de Badalona. Ells mateixos són espècie en extinció, com el mar”. I la revista d’informació Tot, de Badalona, Montgat i Tiana, l’octubre passat publicava l’article “Les jubilacions dels pescadors fan perillar la subhasta cantada de Montgat”.
foto font La Vanguardia
És evident que la pesca de les nostres platges no és suficient per abastir-nos del peix que convindria que mengéssim, però ens proporciona el de millor qualitat, gastronòmica i també nutricional, i és un dels pilars de la dieta mediterrània, especialment el peix blau, entre altres coses per la seva aportació d’àcids grassos omega-3. La llarga vida dels que segueixen la dieta tradicional japonesa s’explica, en part, per l’aportació d’omega-3 que ingereixen a través de peix i algues que formen part de la seva dieta. També cal recordar que el peix blau, o gras, és una excel·lent font de vitamina D, de la qual hi ha certes carències fins i tot en el nostre entorn. En aquest sentit és preocupant que la gent jove i les classes més desafavorides consumeixin poc peix.
El problema no és només local. Aquest octubre, la prestigiosa revista científica internacional Nature va publicar que a molts països costaners africans i asiàtics es detecten dèficits de nutrients (ferro, zinc, seleni, vitamina A i omega-3), especialment en la infància, degut a que es veuen privats dels productes de la seva pesca artesanal de proximitat perquè es destinen a les grans companyies piscicultores foranes, especialment xineses, en forma de farina de peix, per produir peixos per als països rics. La piscicultura és necessària per abastir de peix la població creixent de tot el món, però no d’aquesta manera. Criar peix a base de peix és un absurd i porta a una conseqüència absolutament injusta. Si els pescadors locals retinguessin per a les seves famílies una part de la seva pesca (la de mars tropicals és més rica en nutrients que la de mars més freds), aquestes carències, que ocasionen malnutrició i altres malalties, no es produirien. Els insectes, per exemple, podrien ser una de les fonts que alimentessin el peix de piscifactoria, i n’hi ha d’altres.
Les administracions s’ocupen de regular i controlar les normes de pesca, sobretot per garantir la seva qualitat i una correcta gestió de recursos. Aquest 10 de gener, precisament, s’ha publicat al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya un decret del Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació sobre el model de governança de la pesca professional a Catalunya i la seva articulació amb les normes estatals. Però la decisió de quin peix comprem és nostra.
Sobre l’Autor
Abel Mariné és professor emèrit de nutrició i bromatologia del Campus de l’Alimentació de la Universitat de Barcelona i membre emèrit de la secció de ciències biològiques de l’Institut d’Estudis Catalans, a més, és l’anterior president de l’Associació Catalana de Ciències de l’Alimentació. Participa habitualment en mitjans de comunicació i és un referent en el món de la nutrició i l’alimentació per les seves investigacions i per les iniciatives que ha dut a terme en aquest camp.